La Mari

Biel Cadilla

L’ autobús pràcticament el va escopir en arribar a la plaça. Amb prou feines es va arribar a aturar un moment perquè baixés i va prosseguir la seva marxa, indiferent a la transcendència dels fets.

Des de la parada, va mirar cap a l’altra banda i de seguida va veure aquella tanca verda que amb prou feines li arribava a l’altura del pit. Encara dubtava de si feia bé, però ara que ja era allà sabia perfectament que no es faria enrere.

Va creuar la plaça a pas tranquil. No hi havia ningú. Era una tarda assolellada i deserta. Tothom deuria ser a la platja o a algun lloc on poder arreserar-se de la tòrrida calor. Quina buidor se sent enmig d’una zona de jocs infantils fantasma, va pensar.

Es va plantar davant la tanca i va tirar el cap lleugerament cap a endavant, per sota de l’arc de la porta, per guaitar a dins. Més enllà del caminet de terra i les parets blanques del voltant, només li va semblar veure com el saludava la figuera, que s’aixecava més ufana que mai enmig del pati. La seva ombra convidava a entrar i a ajeure’s-hi abraçat a un bon llibre, com havia fet tantes vegades.

Només de fer el gest d’anar-la a empènyer, la tanca va cedir com si el reconegués. Quan ja va ser a dins, va tenir una sensació estranya. Alguna cosa no li quadrava. Trobava a faltar quelcom. Fins que, en un costat del camí, va veure les runes de la caseta del Lucas. I es va adonar que el que enyorava eren els seus lladrucs i, sobretot, les seves festes.

El pati conservava la frescor de sempre. Va acaronar el tronc de la figuera i, tot arrepenjant-s’hi, va contemplar la casa. El color blanc s’havia pansit i ara era gairebé grisa. La fusta de la porta estava bufada i es queia a trossos, com la pell dels estrangers imprudents després d’un abús de sol. I a la planta de dalt, la persiana percutia contra la finestra gairebé sense força, exhausta, pràcticament dimitint del seu intent.

Per un moment, li va semblar que les parets tornaven a ser blanques, que la finestra somreia i que la porta rejovenia i s’obria, tot deixant pas a una veu familiar. Una veu una mica trencada, però nerviosa, sempre inquisitòria. I llavors apareixia ella. Petitona i rabassuda, despentinada, amb aquells cabells savis que semblaven un ram de fils de pescar. I amb un vestit blanc, com si fos una fada, xerrant sense parar, movent-se d’un lloc a l’altre.

De sobte, se’l va quedar mirant, amb aquells ulls tan grans que t’hi podies perdre. No sabia si estava emocionada o que el tel que l’anava allunyant dia a dia de la realitat s’havia fet més gran. El seu somriure tremolós va ser la prova inequívoca que l’havia reconegut i que el perdonava. 

 

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç

 

Número 479

Juny/Agost 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou