Santuaris de l'antifranquisme

Albert Sáez

 

Hi ha una història per escriure que és la del compromís d’una part de l’Església catalana en la lluita contra la dictadura del general Franco. Els més grans en coneixem episodis aïllats, com la fundació de Comissions Obreres o la caputxinada, però els més joves en saben ben poques coses. Només així s’explica els episodis d’odi contra la institució catòlica que protagonitzen alguns representants de la nova política, especialment els del món dels anomenats Comuns (Ada Colau) i els del neoliberalisme lerrouxista (Ciudadanos). A molta distància també s’hi suma la gent de la CUP però aquests, en virtut de la seva vinculació secular amb els moviments de cristians de base, tendeixen a ser selectius i distingeixen en el seu discurs entre les escoles d’elit segregacionistes i les comunitats parroquials de Cornellà. Sigui com sigui, aquesta història està per fer i corre una certa pressa perquè molts testimonis de primera mà tenen edat avançada i moltes imatges fotogràfiques corren el perill d’acabar venudes als Encants després de la mort dels seus titulars.

Per sort, la història avui també pot ser audiovisual. I una part d’aquest feina per fer l’acaba d’impulsar un esplèndid documental, Santuaris de l’antifranquisme, dirigit per una gran periodista com és Llúcia Oliva, realitzat per Miguel Mellado i produït per la Fundació Periodisme Plural, presidida per un altre gran periodista com és Josep Carles Rius. La seva emissió a finals de gener en l’espai Sense Ficció de TV-3 va ser un èxit d’audiència amb una quota de mercat de més del 13%, superior a la mitjana de la cadena i del programa. Curiosament, la major part del públic era major de 65 anys o menor de 24, cosa que demostra que el treball incideix de ple en el buit de coneixement i desconeixement del que parlàvem.

Santuaris de l’antifranquisme és fonamentalment un recull de testimonis de monges i capellans que abans i, sobretot, després del Vaticà II van considerar que el nacionalcatolicisme era contrari a la doctrina i al magisteri de l’Església catòlica. Gent valenta que no van dubtar a cedir locals, a deixar diners, a refugiar, a mobilitzar, a emparar i en alguns casos a impulsar les denúncies dels delictes que cometia la dictadura, la resposta popular al desgavell i l’organització d’una incipient oposició política que, en realitat, va ser la principal escola dels dirigents de la futura Transició, especialment en l’òrbita de l’esquerra i del catalanisme. Aquesta va ser la realitat que molts volen ara no només ignorar o amagar sinó fins i tot negar. Un autèntic insult a la memòria històrica.

L’Església a Catalunya pot dir alt i clar que durant el franquisme va treballar pel “bé comú”. Certament que provenia d’una tradició que a l’altra banda de l’Ebre volia administrar l’esfera pública com un monopoli religiós, però en el cas de Catalunya van ser fidels a la crida del Vaticà II per compartir les “tristors i les esperances” del conjunt de la societat. Els catòlics a Catalunya van treballar durant el franquisme a favor del bé comú, si ho volem dir amb el llenguatge d’avui. Negar aquesta realitat és un insult a gent que se la va jugar i que no ho va fer per aconseguir allò que no tenia sinó a partir de renunciar a molts dels privilegis que tenia, o posant-los al servei de la defensa d‘una democràcia i d’una llibertat innegociables i que implicarien afortunadament la renúncia a aquests privilegis.

La Llúcia Oliva i el seu equip han tingut una magnífica iniciativa i l’han portat a terme de manera brillant. Ara cal donar continuïtat a questa feina, fent-la més sistemàtica, veient com també aquest treball de l’Església de base va ser possible per la murrieria i la intel·ligència d’una jerarquia a l’alçada de les circumstàncies amb gent al capdavant com el cardenal Jubany, l’arquebisbe Torrella o el nunci Dadaglio. Quins temps!  

 

Número 477

Gener/Febrer 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou