L'amo d'un mateix

Biel Cadilla

Treballar és una merda”, pensava mentre baixava amb l’ascensor. Estaria disposat a admetre-hi algunes excepcions, segurament, com ara els ambiciosos, els afortunats, els ultramotivats o els que s’avorreixen. Però, en general, pel 80 % de la gent o més, el fet d’haver d’anar a pencar cada dia és un autèntic calvari.

“Passi-ho bé, senyora Maria!”, tot aguantant-li la porta al replà de l’entrada. “Gràcies, maco, i digues-li al teu germà que deixi el cubell d’aigua quan...”, va respondre ella, sense que jo, que ja havia reprès el fil del meu camí i del meu pensament interior, n’escoltés ni mitja paraula.

Treballar no és altra cosa que vendre el més preuat que tenim: el nostre temps. I, sovint, a un preu molt baix. Hi donava voltes, capficat entre l’altra gent que caminava pel carrer, potser també camí de l’oficina (cadascú la seva). I cada cop m’autoconvencia més del mateix. L’únic que ens és donat en aquesta vida és temps. Poc o molt, això és relatiu i depèn de cada cas, però, sigui com sigui, és l’únic que tenim. Temps. Per viatjar, llegir, estudiar, conèixer gent, estimar, descansar, pensar, escriure, parlar, aprendre, riure, plorar, follar o, simplement, per perdre’l. Hi ha tantes coses a fer abans de morir-se! Però resulta que no les podem fer perquè el 70 % o el 80 % del nostre temps l’hem de dedicar a... treballar.

El meu pare sempre deia que hauria volgut anar a la Índia. Mai no ho va fer. Era una altra època, és cert. Als 12 anys ja treballava, als vint-i-pocs es va casar i abans dels 30 ja tenia tres de les sis criatures que va haver de pujar (amb la mare, és clar). Va treballar fins als 62 i, després, van venir els néts, els problemes de salut... No va tenir temps.

“Ei, Toni, que bades!?”, em va etzibar la Mònica en arribar al despatx. Ni me n’havia adonat que ja hi era. Només repetia els passos de cada dia, com un autòmat. Crec que ho podria haver fet amb els ulls tapats. “D’aquí a 10 minuts al meu despatx”, va dir la Mònica, cansada d’esperar una resposta, la meva, que no va arribar mai.

Probablement hi ha gent que s’aixeca cada dia al matí amb ganes d’anar a la feina. Deuen existir. Pensava en els meus amics més propers i... Home, al Josep li anaven molt bé les coses, era un periodista reconegut, famós i guanyava calés. Potser una mica vanitós i per això necessitava la feina, però segur que més d’un dia deuria tenir ganes d’engegar-ho tot a rodar. El Jordi s’estimava molt el seu ofici, hi posava molt de carinyo darrere del taulell, però sabia del cert que preferiria fer moltes altres coses abans d’estar allà vuit o deu hores cada dia. Se’l veia molt més feliç a la platja, al gimnàs, amb els amics o fent la migdiada. 

 

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç

 

Número 479

Juny/Agost 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou