L'ofici d'educar

Pepe Menéndez

 

 

El que defineix un bon educador és la seva actitud, la seva manera de procedir i les seves reaccions, especialment davant del que se’n surt dels seus càlculs o de les seves previsions, respecte als comportaments i reaccions dels alumnes. L’educació arrela en la pròpia essència humana del sentiment de pertinença, dins de l’embolcall de les emocions que incideixen en el procés de creixement i aprenentatge de l’alumne.

Així, la vida escolar està determinada per les percepcions subjectives, les experiències educatives marcades per la perspectiva des de les quals les visquem, i la influència de l’esperit de l’avaluació que apliquem els mestres i les escoles, i que determina la consideració que els alumnes van configurant de si mateixos. Es tracta de característiques determinants en el procés de formació de la pròpia identitat, i en l’itinerari d’èxit educatiu.

Però sovint, totes aquestes consideracions queden en la perifèria del plantejament dels projectes educatius dels centres. Són pura vida escolar, però no formen part de les mirades, de les actuacions, ni de les prioritats dels mestres, arrossegats per la força de la programació acadèmica i curricular. En definitiva, queden al marge de la pròpia consideració que els mestres tenim de la nostra feina.

La qüestió és, però, que quan trobem un educador que prioritza l’acompanyament personal incondicional, que mostra empatia a l’alumne per sobra dels seus resultats acadèmics i dels seus comportaments eventuals, i que mostra la capacitat d’estimar els alumnes com a primera mostra relacional, fent efectiu el seu sentiment de pertinença, quan passa tot això, l’identifiquem clarament sota el concepte d’un bon mestre, que mostra un gran ofici.

La clau d’aquest ofici d’educar és creure en les persones, en la seva capacitat de reeixir i d’en sortir-se’n. Per això ens quedem meravellats d’aquesta manera de fer i del reconeixement que rep dels alumnes, perquè són condicions que permeten a molts d’ells capgirar itineraris de fracàs, quasi determinats des de que són infants.

Tot és tan antic com el principi educatiu d’estimar per convidar a participar, creant les condicions de visibilitat de comportaments de referència dels educadors. Un alumne viu en la seva pell allò que se’l convida a imitar. No rep una lliçó teòrica sinó que ho experimenta en primera persona. Jugant amb l’antiga expressió de “penso, per tant existeixo”, el que podríem dir és “Visc, o sigui, imito”. Em venien aquestes reflexions al cap al moment del multitudinari comiat del jesuïta Raimon Algueró, vinculat a l’escola dels jesuïtes de Casp, i mort als 86 anys d’edat. Vàries generacions d’alumnes, alguns dels quals són pares i avis actuals, i companys educadors ens vàrem reunir a l’església de Santa Maria del Mar a Barcelona, per dir adéu al mestre, i celebrar la vida i exemple d’una persona que ha mostrat un excel·lent ofici d’educar. En Raimon ha estat un referent integral, compromès amb el principi evangèlic d’estimar per sobre de totes les coses. Fins que ha marxat, ha estat al peu del canó fins l’últim dia, a pesar de les seves dificultats de salut. Sempre ha mostrat una senzilla forma d’actuar, que ha consistit en creure en l’alumne i ser-hi al seu costat de manera incondicional, pensant que tots tenim “salvació”.

L’aparent simplicitat d’aquests principis educatius bàsics ens ha de fer reflexionar sobre el que és realment important en el nostre “ofici d’educar”. Ens ha de fer recordar que no hi ha aprenentatge possible ni construcció equilibrada de la nostra personalitat, sinó ens sentim pertinents i reconeguts integralment, més enllà dels nostres resultats acadèmics i dels nostres comportaments puntuals 

 

 

 

Número 479

Juny/Agost 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou