Final de temporada: bisbes "per Catalunya", un cardenal i dos auxiliars

Frances Romeu

 

El divendres 12 de maig, els bisbes de tot Catalunya, després de la seva habitual trobada en la Conferència Episcopal Tarraconense, reunits aquesta vegada al santuari de Loreto de Tarragona, van fer pública una nota que, si bé no diu ben clarament i explícitament que recolzen “el Pacte Nacional per al Referèndum”, sí que demanen, davant de la situació política que es viu a Catalunya en relació amb l’Estat espanyol, dues coses molt fàcils d’entendre: escoltar i dialogar.

Escoltar les legítimes aspiracions del poble

Pel que fa a l’escoltar els bisbes diuen que “creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures”. Pel que fa a la crida al diàleg, els bisbes reclamen que: “en el moment que està vivint el nostre país i en els plantejaments de futur que s’estan debatent, amb respecte per les diverses sensibilitats que es van expressant, demanem que es fomenti i promogui la cultura del diàleg. «Hi ha una paraula -diu el papa Francesc- que mai no ens hem de cansar de repetir i sobretot de donar-ne testimoni: diàleg». Pensem que és un moment important perquè els governants i els agents socials facin gestos valents i generosos en favor del diàleg i la concòrdia. Com a bisbes sempre estarem compromesos a cercar la comunió i el respecte mutu, i creiem que és el que podem demanar a tothom”.

Catalunya és una nació

Per la seva part, els bisbes de Catalunya no renuncien a recordar que en el seu document de l’any 1985, en les “Arrels cristianes de Catalunya”, defensaven ben clarament per a Catalunya el concepte de nació i diuen: “ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat nacional de Catalunya i alhora ens sentim urgits a reclamar de tots els ciutadans l’esperit de pacte i d’entesa que conforma el nostre tarannà més característic”. Per si alguns pensen que això pot trencar aquella equidistància característica de l’Església que ha de ser sempre plural políticament, els bisbes també afirmen que: “volem recordar un cop més que «defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per a integrar la diversitat que la configura » (tal i com ja van dir els bisbes en un altre document de l’any 2011, «Al servei del nostre poble», n. 5). I acaben dient: “demanem als catòlics de totes les opcions polítiques que siguin instruments de pau i concòrdia enmig de la societat catalana, i no deixin de pregar el bon Déu per «una pau cristiana i perpètua» del nostre poble”.

Necessitem bisbes que acompanyin

Repetides vegades els bisbes de Catalunya han dit, tan individualment –alguns- com col·lectivament –tots els altres-, que ells estaran “al costat del que decideixi el poble de Catalunya”. Jo crec que aquesta afirmació és molt encertada, però comporta un cert perill. Sembla com si els bisbes esperessin que nosaltres arribem amb el tren a l’estació i que allà els trobarem a ells, esperant-nos conformats, sigui el que sigui . En canvi, molts cristians, demanen que se’ls acompanyi al llarg del trajecte i que fem el camí junts. Sobretot en un trajecte en el qual no se’ns estalvia les mentides, les desqualificacions, les difamacions i els menyspreus. En aquesta situació ens cal també un acompanyament moral. Una part molt important del poble de Catalunya també vol que la seva Església faci camí amb ells. Per això he trobat molt encertat, una cosa que no és gens habitual, que una nota de premsa vagi encapçalada d’una citació inicial del papa Francesc que diu: “Ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”. Justament això és el que trobàvem a faltar i el que ara ens ha semblat tan i tan encertat: que els nostres bisbes en algunes qüestions ens vagin al davant i que facin també camí enmig nostre.   

 

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç

 

Número 480

Setembre/Octubre 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou