Data de caducitat

Biel Cadilla

Estic fora. Estic molt lluny de tot i de tothom. Out. Fora de joc. Marginat. Desfasat. Descartat. Caducat.

No m’assabento de res. Fa temps que vaig deixar de llegir els diaris i d’escoltar les notícies. Sóc molt més feliç des que he deixat de torturar-me amb la cançó de l’enfadós de cada dia i les escridassades i els alliçonaments matinals de les emissores de ràdio. No estic al dia. Així és que, quan els amics enceten una conversa sobre algun tema d’actualitat, m’enretiro discretament en un segon pla per pensar en les meves coses. No existeixo a les xarxes. Tinc Facebook, però ja pràcticament ni hi entro. La gent se’m queixa perquè no responc els missatges ni hi penjo comentaris ni fotos. Fa temps vaig entrar al Twitter, però en vaig fugir espantat de tanta cridòria, va ser com entrar en una taverna d’aquelles on es lliuren autèntiques batalles de decibels i de rebentar timpans. L’Instagram em sembla la cosa més ridícula que s’ha inventat des dels encenedors solars, i aquests encara eren entranyables. Quin interès pot tenir una aplicació on la gent hi fingeix una vida meravellosa que no és la seva? I el pitjor és que, de vegades, se l’acaben creient.

Tampoc no llegeixo llibres. S’amunteguen a les prestatgeries de casa com a objectes de col·leccionista i m’acusen cada vespre de la solitud a què els he condemnat. L’últim que vaig llegir va ser per compromís. Un conegut que havia publicat un supervendes de Sant Jordi. El vaig trobar avorrit, previsible, poc interessant i ple de faltes d’ortografia, la qual cosa em sembla una falta de respecte. Només per això ja l’hauria deixat a mitges, però vaig fer l’esforç d’acabar-lo per certificar que no m’equivocava.

No miro cap sèrie. Les detesto. Odio, sobretot, la imposició social de seguir-ne com més, millor. Sembla que, si no ho fas, no puguis ser una persona interessant. I, per descomptat, no tens tema de conversa amb tota aquesta patuleia que no saben parlar de cap altra cosa i que es creuen uns erudits només perquè s’han empassat tot el que els han posat al davant.

L’últim cop que vaig trepitjar el cinema va ser només perquè feia molta calor i necessitava refugiar-me en una sala amb aire condicionat. Fa segles que no veig cap pel·lícula que em cridi l’atenció. De fet, he d’admetre que tampoc no estic massa al dia de les estrenes, però, cada cop que hi faig un cop d’ull, em fa l’efecte que hi veig les mateixes pel·lícules de superherois vigorèxics, patriotes exaltats i alienígenes superdotats.

A la feina, cada cop hi ha gent més jove que fan servir paraules noves que no entenc per referir-se als conceptes de tota la vida, però que ara han decidit anomenar de manera diferent. Criden i parlen amb una seguretat impròpia d’algú de la seva edat. Pontifiquen. M’avorreixen. 

 

 

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç

 

Número 480

Setembre/Octubre 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou