Una gran sort amb el tren dels llacs

Jordi Bota

Vista des de l'interior del tren dels llacs

Després d’un any molt intens, arribava el moment de fer una petita aturada i gaudir d’uns dies de vacances. Aquest any, vam decidir quedar-nos al nostre país i visitar el Pirineu lleidatà. La idea era, ja que visc a prop del mar, passar uns dies a la muntanya on el temps refresca una miqueta; però el cert és que durant l’última setmana de juliol i la primera d’agost feia calor arreu i algun veí d’Espot em comentava que feia anys que no feia tanta calor com aquest estiu,

Una de les recomanacions que uns amics ens havien fet era pujar al tren dels llacs. Dit i fet. Vam anar de Lleida fins a La Pobla de Segur amb aquest ferrocarril que ens obsequia amb unes vistes espectaculars –de les quals la megafonia ens en parla al viatge d’anada–, a més d’uns dolços en forma de carquinyolis, amb la infografia del tren.

Al tren, que té uns horaris molt marcats i passa per un elevat nombre de túnels i ponts, hi puja tot tipus de públic, però en destaca el familiar, amb molts de nens i nenes.

Quatre són les esplèndides làmines d’aigua del recorregut: Sant Llorenç de Montgai, Camarasa, Cellers i Sant Antoni, i passem pels congostos i les parets de Mont-rebel i Terredets, un serrat amb una altitud que arriba als prop de 1.700 metres.

Després de poc menys de dues hores, arribàvem a La Pobla de Segur, on fèiem parada i fonda durant unes quatre hores en aquest poble raier del Pallars Jussà. Vam passar caminant pel Molí de l’Oli, l’oficina de Turisme, l’Ajuntament, l’església de Mare de Déu de la Ribera, amb una talla de la Moreneta...

Havent dinat, faltaven uns tres quarts d’hora per agafar el tren de tornada i el sol picava de valent. Vam voler descansar en una sala d’espera a prop de l’estació on hi havia un quadre commemoratiu dels 50 anys del ferrocarril Lleida-La Pobla de Segur (1951-2001).

Els Minairons

Allí ens va atendre l’Eva, una dona molt simpàtica que ens va informar del projecte dels Monminairons, creat per pallaresos per tornar a donar vida a un món de personatges mitològics del Pirineu, inspirats en les històries familiars explicades sobre els Minairons. Es tracta d’uns petits nens vestits de forma tradicional que són bons minyons i incansables treballadors, però que quan no tenen feina es transformen en senglars per fer entremaliadures i malmetre per exemple les collites dels pagesos. Vaja, una història que deixa bocabadat a més d’un infant.

Terra de raiers

L’Eva amb el seu somriure, i amb moltes ganes de parlar –potser perquè només hi érem nosaltres- ens va regalar un ventall gegant i no em vaig estar de comprar una gorra i una samarreta que feia referència als raiers. I és que davant mateix hi trobem l’Espai Raier, on una altra senyora -que si no estava jubilada, poc li faltava-, ens va explicar gairebé esbufegant –va arribar corrent al seu taulell- la feina històrica dels raiers, que construïen les seves embarcacions amb la fusta dels boscos per anar carregats riu avall. I és que fa 150 anys el negoci de la fusta era el principal motor econòmic del Pallars i del Pirineu en el seu conjunt. Així, i segons ens explicava i vèiem en diverses fotos. els boscos abastien la major part del material per a la construcció civil a Catalunya.

Les bigues de fusta feien un gran trajecte des de les valls d’Àneu –terra de rics boscos de pins, avets i bedolls- fins a Tortosa, en els casos dels trajectes més llargs, on el riu Ebre desemboca al mar. La nostra guia d’aquest petit espai ens ho mostrava amb petites reproduccions de fusta.  

 

 


 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç

 

 

Número 480

Setembre/Octubre 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou