Amics per sempre

Biel Cadilla

Va arribar deu minuts abans de l’hora. I això que sabia perfectament que, amb tota probabilitat, els altres arribarien tard i hauria d’esperar encara una bona estona. Al carrer hi feia fresca, però, i va decidir entrar.

El bar estava tal com el recordava. En travessar el llindar de la porta, li va semblar que tornava 20 anys enrere. Les parets marrons, d’un color potser una mica més esmorteït i amb algunes taques d’humitat; les taules de fusta, repartides com bolets per l’escàs espai del local; el billar, al fons, encara amb el mateix tapet mig esquinçat d’aleshores; i la barra de marbre, entrant a mà dreta, amb tot l’arsenal de begudes alcohòliques en un immens mostrador.

Si n’havien passat, d’hores, en aquell bar! Tots els dissabtes, quan sortien del cau, hi anaven a fer una cervesa (o les que calguessin) i a veure els partits del Barça. Encara recordava el 0 a 3 al Bernabeu amb Ronaldinho aclamat per l’afició madridista! Segurament, un dels últims cops que s’havien trobat allà per veure el futbol.

Es va atansar a la barra per demanar alguna cosa, però sense saber ben bé què. Massa tard per un cafè, massa d’hora per començar amb la cervesa, massa trist demanar-se una aigua, massa jove per fer una infusió... Mentre ho rumiava, el cambrer es va adreçar cap al cantó de la barra on s’havia refugiat i li va exigir una resolució. “Què posem?”.

Aleshores s’hi va fixar. Era ell? Va dubtar un moment i se’l va mirar de fit a fit. No hi havia dubte, era el Manolo! Els anys li havien fet desaparèixer la melena rossa i, en canvi, havien fet aflorar unes quantes arrugues al seu rostre i uns generosos sacsons a banda i banda d’una simpàtica panxeta que havia deformat aquell cos esvelt. El sex symbol de les clientes del bar ara s’humanitzava d’una manera decadent als ulls d’aquell noi que moltes vegades l’havia envejat pel seu aspecte i per la bona opinió que en tenien les dones.

Va dubtar un moment. Va sentir l’impuls de dir-li “cony, Manolo, que no em recordes? Sóc el Gerard!”. Però va pensar que segurament no se’n recordaria i que potser el posaria en una situació incòmoda d’aquelles en què, com a gat vell del negoci, el veterà cambrer acabaria fingint que sí només per fer content a un client. Així que, finalment, va reprimir el seu entusiasme i va acabar dient: “una clareta” (com si l’atenuant del diminutiu i de la llimonada dissimulessin l’alcoholisme socialment acceptat de fotre’s una cervesa un dia entre setmana tot sol a un bar a les vuit de la tarda).  

 

 

 

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç

 

Número 480

Setembre/Octubre 2017

>Subscrigui's a FocNou

>Demanar aquest número

Seccions

Segueix-nos a Facebook

Segueix-nos a Twiter

Canal Vimeo FocNou