Escoltar-nos per aprendre

 

El diàleg entre creint i no creints

Francesc Torralba

Tothom té dret a expressar les seves creences i conviccions, religioses o no, en l'espai públic.

 

Més que convèncer, la primera finalitat del diàleg és propiciar, abans que res, la trobada, desfer antigues tibantors i cercar aquells àmbits d’intersecció que uneixen, sense negar la singularitat de cada posició. Per això, cal distingir, de bell antuvi, entre persona i doctrina i no perdre mai de vista que la persona no s’ha de confondre amb la doctrina que defensa. Tota persona és mereixedora del màxim respecte, més enllà de les doctrines o filosofies que professi. Les doctrines, en canvi, han de ser objecte d’anàlisi i de crítica i només a posteriori es pot avaluar la seva qualitat, la seva dignitat inherent.

Ningú no ha de ser convertit en objecte de missió i tothom té dret a expressar les seves creences i conviccions, religioses o no, en l’espai públic. La llibertat de creences és una conquesta històrica que exigeix tolerància per part de la ciutadania, capacitat d’admetre que l’altre professi unes altres creences i conviccions que un mateix i entendre que aquesta diferència no ha de ser motiu, necessàriament, de confrontació i de violència. Les persones estem cridades a col·laborar juntes, a desenvolupar l’amistat civil o cordialitat i no hem de deixar que les diferents adhesions polítiques o religioses siguin barreres per a l’amistat.

La voluntat d’estrènyer ponts i d’edificar àmbits d’intersecció és bàsica i ineludible en el compromís cristià. El cristianisme és una religió encarnada, una escola d’humanitat, a la qual res humà li pot ser aliè. Les persones que, coneixent l’univers de la fe, opten per l’agnosticisme o bé per l’ateisme, tenen les seves raons; raons que cal estudiar i conèixer. També cal admetre, com es fa en el Concili Vaticà II, la part de responsabilitat que ha tingut la institució o els mateixos cristians en una mala transmissió de les veritats de fe. A grans trets es pot afirmar que l’ateisme i l’agnosticisme no són una casualitat; són l’expressió d’un mode d’entendre el món i de viure l’existència humana que, com a tal, reclama atenció i és motiu de pensament. La diferència excita el pensament, perquè l’obre a un món nou, distint, un camp de possibilitats que fins aleshores no hi havia prestat atenció.

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç