Escoltar els qui neguen Déu

 

Diferents tipus d'ateisme i les causes que el susciten

Francesc Torralba

 

La tipologia d’ateisme es tan vasta i extensa que no pretenem, ni tan sols, esbossar-la. També les causes que susciten l’ateisme són molt diverses i, en ocasions, els mateixos creients hem estat inconscientment responsables d’aquesta gènesi de l’ateisme.

Gianfranco Ravasi distingeix, pedagògicament, tres formes d’ateisme contemporani que són molt presents en les societats europees i americanes. Hi ha, en primer lloc, l’ateisme clàssic decimonònic, representat per les figures de Friedrich Nietzsche i de Karl Marx. En aquests dos pensadors hi ha una explicació de la realitat alternativa a la que es proposa des de l’opció de fe, amb un ètica singular i una filosofia de la història pròpia. Es parteix de què l’ésser humà està sol en l’immens cosmos.

Hi ha, en segon lloc, l’ateisme irònic i sarcàstic d’autors que són molt llegits en l’hora present com Michel Onfray, Dawkins o Hitchens. Es construeix reactivament a partir d’aspectes marginals de la fe o bé de lectures fonamentalistes de la Bíblia. Finalment, hi ha un ateisme que, de fet, no és ateisme, sinó una indiferència absoluta, filla de la secularització. Charles Taylor la sintetitza bé en L’edat secular quan afirma que si Déu vingués avui en les nostres ciutats, l’única cosa que li passaria és que li demanarien els papers.

Deixant de banda aquesta suggerent taxonomia, cal dir que l’ateisme no és una novetat de la Modernitat. En el segle XIX s’articula la gran filosofia atea que tindrà la seva continuïtat en el segle XX i també en aquesta primera dècada del segle XXI. Seria un error considerar que aquesta actitud és irrellevant o innòcua en la història de les idees. L’ateisme té els seus arguments i persisteix sota diferents formes en l’hora present. II

S’ha fet especialment notori en la cultura contemporània a partir de la publicació de llibres que han tingut un gran ressò mediàtic. És el cas de La il·lusió de Déu,1 de Richard Dawkins, Trencar l’encanteri: la religió com a fenomen natural,2 de Daniel C. Dennet, La fi de la fe,3 de Sam Harris, Déu no és gran,4 de Christopher Hitchens o Déu. La hipòtesi fallida,5 de Victor J. Stenger.

Durant l’any 2000, el filòsof ateu italià, Paolo Flores D’Arcais es queixava de la dificultat de trobar interlocutors entre els creients per a debatre sobre la qüestió de Déu. Això es deu, segons ell, a la identificació superficial que es va donar entre l’ateisme i el marxisme.

Flores d’Arcais és un ateu que no reconeix el sentit del misteri, ni la religiositat a la manera de Norberto Bobbio. Segons ell, recórrer al misteri significa exactament obrir les portes a la irracionalitat. Al seu entendre, els problemes científics no es poden convertir en misteris. El misteri és el refugi de la ignorància humana, una sortida per la tangent.

  

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç