La metamorfosi dels valors

 

La tendència a preservar el fenomen espiritual i religiós dins de l’estricta privacitat té conseqüències en el cos social. La tendència a preservar el fenomen espiritual i religiós dins de l’estricta privacitat té conseqüències en el cos social.

Francesc Torralba

 

En els darrers decennis, la situació dels valors religiosos a Catalunya s’ha transformat vertiginosament. Es pot afirmar, sense pal·liatius, que aquesta constellació de valors ha entrat en una profunda crisi d’identitat, de tal manera que cada cop són menys rellevants per al conjunt de la ciutadania.

La minvant rellevància del fenomen de la religió en els nostres dies, però, no es pot generalitzar al conjunt de les tradicions religioses. S’observa un cert allunyament de les religions tradicionals, fins i tot, el que alguns han denominat un creixent procés de desvinculació, o, en paraules de Lluís Duch, de desafiliació, però, a la vegada, estan emergint, en el nostre país, noves comunitats religioses i espirituals que van adquirint progressivament un cert pes social.

Segons els sociòlegs, s’observa en el nostre país una tendència creixent a viure el fenomen religiós i espiritual en l’estricta privacitat. Aquest fenomen és relativament nou i contrasta amb altres moments històrics del nostre país en els quals les creences eren manifestades públicament a través de tota mena de signes i símbols.

La tendència a viure l’opció religiosa i espiritual en l’estricte marc de la intimitat és un fenomen que contrasta amb altres confessions que també estan assentades en el nostre país i que s’expressen lliure i nítidament en la via pública. Aquesta pràctica en la privacitat pot causar la impressió de què la vida espiritual o religiosa és inexistent perquè no és visible socialment i, no obstant això, persisteix de forma callada, darrera un vel de pudor.

La preservació de la vida espiritual i de la dimensió religiosa en l’esfera íntima no necessàriament comporta una vivència també íntima dels valors que deriven de les creences o de les opcions espirituals. Moltes persones experimenten certa violència a l’hora de manifestar les seves creences en l’espai públic, en revelar d’una manera explícita l’objecte de la seva creença; però no senten cap inconvenient en mostrar i revelar els valors que guien la seva existència.

Amb això, volem dir que la privatització de l’experiència religiosa i espiritual no porta necessàriament associada una privatització dels valors que emanen d’ella. No és fàcil aventurar les raons d’aquesta tendència a ubicar la vivència espiritual i religiosa en l’esfera de la intimitat. Una hipòtesi de treball és que en contextos molt secularitzats, fer pública la pròpia creença i convicció religiosa, té males connotacions socials, fins i tot, pot associar- se a etapes passades de la història. En altres països del nostre entorn, mostrar la fe religiosa públicament no té connotacions negatives.

La vergonya de mostrar públicament allò que es creu pot ser fruit d’un sentiment d’inseguretat o bé de percebre que allò que es creu s’oposa directament al progrés social i al desenvolupament científic i tecnològic. En qualsevol cas, però, aquesta tendència a preservar el fenomen espiritual i religiós dins de l’estricta privacitat té conseqüències en el cos social, perquè causa la impressió de què tant l’espiritualitat com la religió són fenòmens inexistents socialment.

S’observa una creixent desvinculació institucional o desafiliació de les institucions religioses tradicionals. El ciutadà postmodern és, per definició, ainstitucional i manté una actitud de desconfiança envers les institucions socials, polítiques, econòmiques i financeres. Aquesta desconfiança, que s’ha agreujat encara més com a conseqüència de la crisi, també afecta les institucions religioses. La crisi de credibilitat de les institucions tampoc no és una casualitat, però té efectes socials greus, perquè fa augmentar la desafiliació i, per tant, la fragmentació i la dispersió social.  

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç