EL benefici no ho és tot

 

Leconomía necessita l'ètica per esdevinir plenament humana

Francesc Torralba

 

Els qui ens dediquem a la filosofia pràctica sabem que no ens està permès fer judicis de valor sobre les intencions de l’altre. Qualificar les intencions de l’altre és un acte summament temerari. Tot i que és molt habitual fer-ho i, de vegades, amb molta lleugeresa, hauríem d’evitar aquest tipus de judicis morals. Fàcilment es projecta en l’altre les pròpies incerteses i neguits i aviat es treuen conclusions sobre els motius que l’han induït a fer quelcom. La intenció és el mòbil, allò que posa en moviment el cos i la ment de l’altre. No és visible, ni es pot verificar empíricament.

La intenció no la portem escrita en la cara, ni tatuada en la pell. De vegades, ni un mateix sap perquè fa el que fa, perquè diu el que diu, perquè va a on va. No s’ha endinsant suficientment en el seu propi cor, ni ha analitzar, amb paciència, les motivacions que bateguen dins del seu ésser, per esclarir la substància de les seves intencions més pregones. Aquest treball d’autoanàlisi és bàsic i absolutament imprescindible per assolir una llibertat madura.

Si, com s’ha dit, la llibertat no solament es juga en els mitjans, sinó també en els fins, es pressuposa que tot ésser humà té la capacitat de triar tant el camí, com el lloc a on vol anar, però això solament es possible si indaga el nus de les intencions. Quan una persona és capaç de fer aquest exercici i de reconèixer les intencions que la mouen, té consciència de la pròpia intenció. En poques paraules: sap perquè fa el que fa; sap perquè diu el que diu; sap perquè va cap a on va. Aquesta autoconsciència és el signe visible d’una llibertat que ha assolit ja la majoria d’edat. No podem confiar cegament en el que diu l’altre quan manifesta quina és la seva intenció, atès que hi ha intencions tan perverses i obscenes que l’altre les censura a l’hora de manifestar- les i les vesteix amb bells arguments. Hi ha intencions que ni tan sols ens atrevim a confessar al més íntim dels amics. La vergonya a l’hora de manifestar les intencions reals comporta, molt sovint, la mentida com un mecanisme de defensa. Tampoc no podem, sistemàticament, negar les intencions que l’altre revela. Podrien ser veritat i manifestar fidelment els moviments del seu cor.

La intenció és, d’entrada, un enigma. Podem veure l’acte, el moviment; podem examinar l’acció concreta i entreveure els beneficis o perjudicis que comporta per als altres. A partir de l’acció, podem imaginar la intenció que l’ha fet possible, però la mateixa acció, per bella i noble que sigui, pot obeir intencions malèvoles i destructives. Les intencions més belles han causat actes repugnants i les intencions més nobles han generat calamitats.

Segons el criteri econòmic, és bo tot allò que reporta algun benefici, mentre que és dolent allò que comporta una pèrdua de riquesa material o bé algun perjudici. En aquest criteri, el que compta és el benefici de tipus material, és a dir, els béns tangibles que es puguin obtenir a través d’aquella decisió. Molt sovint, acaba essent unilateralment bona la decisió que reporta més diners.

Aquest criteri opera en molts àmbits de la vida humana. A l’hora de triar una feina, per exemple, molt habitualment el que compta, primàriament, és el benefici econòmic que s’obté a través d’ella. També a l’hora de triar uns estudis, observo que molts estudiants reflexionen en aquesta clau: cerquen estudis que requereixen poc temps de dedicació i que garanteixen màxims beneficis econòmics. Mínim cost (de temps i de diners) i màxim benefici. A l’hora de comprar un objecte de consum, també regeix, molt sovint, el criteri econòmic. Es cerca l’objecte més barat, independentment de com s’hagi fet, a on s’hagi fet i qui l’hagi fet.

Aquest criteri no és, en si mateix, il·legítim, però quan es converteix en l’únic criteri a tenir en compte a l’hora de prendre decisions, pot arribar a ésser pervers. Per això cal distingir entre la lògica econòmica i l’economicisme. L’economicisme és una forma encoberta de totalitarisme, és la idolatria del tenir, la reducció de tot moviment, de tot pensament, de tot anhel al desig de posseir i de guanyar béns econòmics. En l’economicisme, tota activitat humana, tant en el pla de la intimitat, com en el de la vida social i laboral, es desenvolupa en aquesta clau: l’obtenció de beneficis econòmics. 

 

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç