"Siria és una mini guerra mundial: hi ha motls interessos que inpedeixan posar-hi fi"

 

 

El periodista i corresponsal de guerra freelance Antonio Pampliega ha publicat el llibre “En la oscuridad”. En ell explica el seu segrest el juliol del 2015 a Alep juntament amb altres dos periodistes més per una de les branques del grup terrorista Al Qaeda. A finals de juny conversava amb un dels periodistes de Foc Nou.

 

l juliol del 2015 Antonio Pampliega i dos periodistes espanyols més van ser segrestats per un grup d’Al Qaeda poc després de travessar la frontera entre Turquia i Síria. Des d’aquell moment fins a l’alliberament van passar 300 llargs dies en què Pampliega, que va ser confós per un espia, va tocar fons mentre patia humilliacions, agressions i amenaces. Un any després de ser alliberat, publica En la oscuridad (Península), el relat del seu segrest. Una història dura, de supervivència, escrita amb l’objectiu de transmetre la idea que, per més dura que pugui ser una situació determinada, sempre hi ha una sortida. –

 

Tal com explicava en un dels seus articles, la gran majoria de reporters de guerra són autònoms i moltes vegades ni tan sols recuperen els diners que han d’invertir en viatges. Quina és la situació dels periodistes en zones de conflicte?

 

La majoria som autònoms i hem de posar diners de la nostra butxaca per poder viatjar a zones en conflicte. Malauradament, moltes vegades no podem recuperar la inversió, especialment quan treballem per a mitjans de comunicació espanyols, perquè les guerres són molt cares. Actualment els diaris de l’estat espanyol paguen entre 35 i 45 € per crònica des del terreny. Fins i tot ens demanen que treballem gratis a canvi de tenir visibilitat. Tot això comporta una precarietat elevada que posa en perill als reporters. Per què? Doncs perquè ens juguem molt més la vida intentant anar a zones perillosíssimes on no hi va ningú, que de fet és el que ens va passar a Síria, que vam anar a un territori on no hi havia ningú informant del que passava. Aquesta precarietat comporta altres riscos, com ara el fet d’haver de contractar al fixer [guia nadiu que en zones de guerra facilita als periodistes l’accés a zones d’interès informatiu] més barat, la qual cosa repercuteix en la informació, que acaba tenint menys força. Entre altres coses perquè els fixers que treballen per a grans canals de televisió cobren uns 400 o 500 € al dia, i nosaltres, com a molt, en podem pagar 100. Tampoc no ens podem permetre contractar una assegurança de vida ni una escorta armada. Amb aquest cúmul de circumstàncies, al final el que passa és que t’acaben segrestant. –

 

Ha arribat a dir que els periodistes que desitgen obrir-se camí han d’oblidar-se dels mitjans espanyols. Per què els grans mitjans de l’estat no aposten per informar dels conflictes des del terreny?

 

Els grans mitjans de comunicació de l’estat han decidit prescindir en bona mesura de la informació internacional. Contracten reporters autònoms, que són molt més barats, o directament es nodreixen de les agències de notícies. Fan servir el pretext que no hi ha diners, perquè estem en crisi econòmica, però aquest argument és una fal·làcia, perquè quan hi ha mundials de futbol, Eurocopa o jocs olímpics hi envien equips que costen molts diners. Perquè hi ha diners per a cobrir esdeveniments esportius i no per a cobrir guerres? Jo crec que s’aposta poc per la informació internacional. Si fas una ullada als principals mitjans de comunicació, el 90% de la informació internacional són notícies d’agències i el 10% restant prové dels reporters autònoms. – Què persegueixen Al Qaeda o Estat Islàmic amb aquesta onada de segrestos de periodistes a Síria? L’objectiu principal és que els periodistes internacionals no hi vagin. De fet, nosaltres tres vàrem ser els últims periodistes que vàrem entrar a Síria, cap altre periodista occidental hi ha tornat a entrar, almenys a la part controlada pels rebels. Llavors, la informació que prové d’aquelles zones és únicament propaganda d’aquests grups. Ningú no pot saber amb certesa, per exemple, si fa poc hi va haver un atac químic a Iblid o no, perquè no hi ha periodistes que ho puguin demostrar. I d’altra banda, el que busquen col·lectius com Estat Islàmic o Al Qaeda és produir impacte. Amb l’assassinat de Jim Foley o Steven Sotoloff van aconseguir ser portada a molts diaris internacionals, i això, des del punt de vista propagandístic, no té preu.   

 

 

Jordi Pacheco

 

Per llegir l'article complet subscrigui's a l'edició impresa en aquest enllaç