Temps de silenci interior

 

Emili Pacheco

S’apropa la Setmana Santa. Moment de descans, de pausa en els afers rutinaris per a molts de nosaltres. Una pausa que cadascú viu com li convé o desitja. 

 

S'apropa la Setmana Santa. Moment de descans, de pausa en els afers rutinaris per a molts de nosaltres. Una pausa que cadascú viu com li convé o desitja. Ja sigui fent una petita escapada, unes minivacances, o bé vivint en la seva plenitud aquest temps litúrgic tan important per als creients. Venim del temps quaresmal, un període marcat per la reflexió, el recolliment, la pregària, el dejuni... Siguem creients o no, crec que és un bon moment per fer una mirada al nostre interior, per conèixer-nos més i millor a nosaltres mateixos. Seria més o menys per avaluar-nos, com si féssim una auditoria del nostre comportament, dels nostres gestos quotidians, aquells que són els veritablement importants. Aquells gestos que marquen la nostra personalitat, la nostra manera de ser, d'entendre el món i les relacions que establim amb el nostre entorn. Vivim en una societat marcada per la hipercomunicació, estem constantment connectats, ja sigui a xarxes socials o altres aplicacions, a través de les quals ens comuniquem amb els familiars, amb els amics, els coneguts, aquells que esdevenen «ciberamics»... Però tinc els meus dubtes que aquesta mena de comunicació sigui efectiva des del punt de vista estrictament més personal, de les relacions i els vincles emocionals. Des d'aquí, vull reivindicar temps de silenci interior, d'aturada i desconnexió amb l'exterior, per tal de tornar renovats i donar importància als petits gestos, al somriure d'un infant, a les carícies, a les mirades còmplices, a l'ajuda fraternal, a l'amistat incondicional, a l'amor sense condicions... d'aquesta manera serem millors tots i cadascun de nosaltres, i podrem, segurament, fer una societat més amable i que sàpiga somriure més.

Els musulmans són germans en la fe

Crec que és essencial canviar, evolucionar potser és el terme més encertat, tot i mantenir la nostra manera de ser, el nostre ADN com a publicació. Ben aviat parlarem de l'Evangeli d'una manera diferent com ho hem fet fins ara; volem reflexionar sobre allò que ens diuen els textos sagrats, des d'un punt de vista més poètic. Aviat ho descobrireu a través d'aquestes pàgines. En aquest número, conversem amb Dolors Bramon, filòloga i historiadora, amb un llarg bagatge com a professora titular d'Estudis àrabs i islàmics a la Universitat de Barcelona. Amb ella, que també ensenya a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, hem volgut analitzar les conseqüències que van tenir els tràgics atemptats, a principis d'any, contra el setmanari satíric «Charlie Hebdo». El debat que posteriorment es va originar sobre les creences religioses, la vinculació entre religió i terrorisme o fanatisme. Un debat molt perillós, ja que sempre es fa des del simplisme i ficant tothom dins el mateix sac. Bramon, una dona molt curosa amb les paraules quan parla d'un tema que domina a la perfecció, ens convida a reflexionar amb frases com aquesta: «No és bo que els catalans creguin que un musulmà és un perill, perquè un musulmà és un germà en la fe. Creu i adora el mateix Déu. A mi, em fa por la islamofòbia». D'altra banda, a través de Francesc Romeu, en aquest exemplar, fem el nostre particular homenatge a la figura del papa Pau VI. Un pontífex que va estar al capdavant de l'Església en uns moments complicats, a cavall de les dècades dels anys 60 i 70. Un Papa humil, generós, que va saber entomar el Concili Vaticà II impulsat per Joan XXIII. En un context molt més proper, hem de recordar que, en plena dictadura espanyola sota el general Franco, el papa Pau VI va ser una autèntica benedicció de Déu, i en molts casos es va mantenir ferm contra les complicitats religioses que demanava el dictador. Així doncs, espero que gaudiu amb la lectura d'aquest número.